L'especificitat de la llengua sarda en l'herència del lèxic llatí

Abstract

[cat] El present treball pretén posar en relleu l’especificitat que es desprèn de l’herència lèxica llatina de la llengua sarda. Amb aquesta finalitat, es mostren aquí els resultats d’una recerca exhaustiva, presentats en forma d’articles de diccionari. Els articles, encapçalats per un ètim, contenen informació relativa a la continuïtat d’aquest sota diferents formes, la seva documentació més primerenca, així com d’altres consideracions de caire fonètic, morfològic o sintàctic que resulten interessants a l’hora de resseguir l’evolució del llatí al sard. Tot això s’ha fet tenint en compte constantment els grans autors de la romanística, i molt especialment Wagner i les seves obres, que tant han contribuït a traçar un perfil ben definit del sard i la seva complexitat dialectal a es-cala fonètica, morfològica i, molt especialment, lèxica. El mateix autor, en 'La lingua sarda: storia, spirito e forma' (p. 65 en l’ed. del 1951), justifica en certa manera la seva focalització en l’estudi del lèxic tot afirmant, simplement, que “el lèxic revela la història d’una llengua millor que la fonètica, la morfologia o la sintaxi”. I és que el seu objectiu rau precisament a aportar llum a l’entorn de la història de la llengua sarda, que sembla resistir-se sistemàticament a la taxonomia a què més o menys dòcilment se sotmeten d’altres llengües romàniques. Com no podria ser altrament, coincidim amb Wagner que el lèxic constitueix el vestigi més rellevant i que aporta més informació a l’entorn de la història de la llengua i, per aquest motiu, ens hem proposat l’objectiu de centrar-nos-hi, sense obviar, però, característiques d’altres àmbits (fonètic i morfològic, especialment) que han anat sorgint i que contribueixen no en menor mesura a advocar per allò que anomenem “especificitat” sarda dins el panorama romànic

[eng] The main aim of this work is to highlight the specificity of the Sardinian language emerging from the Latin heritage of its lexis. In pursuit of the aim just stated, this paper presents the results of an exhaustive research by means of dictionary articles which are headed by an etymon and contain information relating to its continuity, its earliest documentation, as well as other phonetic, morphological or syntactical considerations which may be of interest when retracing the evolution from Latin to Sardinian. All of this has been done bearing constantly in mind the renowned authors of Romance Philology, especially Wagner and his works, which have been crucial for tracing a clearly-defined profile of Sardinian and its dialectal complexity concerning phonetics, morphology and, especially, lexis. In 'La lingua sarda: storia, spirito e forma' (p. 65 in the 1951 ed.), the author somehow justifies why he focuses on the study of lexis by simply stating that ‘lexis reveals the history of a language better than phonetics, morphology or syntax.’ His aim, indeed, lies in shedding light on the history of Sardinian language, which seems to systematically refuse the taxonomy to which other Romance languages gently submit. Without the shadow of a doubt, we share with Wagner the belief that lexis represents the most relevant trace of the history of a language, the one which provides more information about it; that is why we have set ourselves the goal of focusing on it, without ignoring, though, the characteristics of other fields (especially phonetics and morphology) which arise in our study and may be as helpful for pleading for what we call Sardinian ‘specificity’ within the Romance scene.