Poètiques de resistència

Abstract

[ca] Seria temptador centrar-se, tractant-se aquesta d’una exposició d’art, en el terme poètica–i endinsar-nos en el seu origen etimològic del grec poiéō, «fer»–. Essent les peces de caràcter pictòric, seria també una opció decantar-se per estètica –i establir un enllaç amb l’obra del també pintor Peter Weiss, sobre la capacitat de certes obres d’inspirar la revolució–. Tanmateix, aquesta vegada potser resulta més interessant al·ludir al concepte de resistència –una força que s’oposa a una altra–. James C. Scott ens parla de què, en moltes mostres d’art produïdes per les classes subalternes, podem trobar llavors d’oposició als poder hegemònics: sota aparences com ara la metàfora, l’eufemisme o la disfressa es troben atacs a les classes dominants que exerceixen la violència de manera directa i impune. Una pintada anònima a la paret versus un duel d’honor a mort entre cavallers: la primera, mínima però carregada de sentit, de ràbia; la segona, exagerada i ritual, absurdament viril. Malgrat que les seves són pintades coloristes, Rafael Romero no ens enfronta en aparença a cap missatge evident quan llegim les seves imatges. Passegem la mostra i ens deixem emportar per l’observació calmada d’icones amb regust de caps de setmana llargs, de calma chicha, d’hedonisme despreocupat. Només esdevenim conscients de la seva intenció real una vegada abandonem la sala: en arribar al carrer ens envaeixen, lenta però inexorablement, ganes d’emular els personatges retratats; de viatjar els entorns on els hem observat, de submergir-nos en els tons vius i plens d’optimisme en els que els hem vist nadar. Es tracta d’estampes aparentment inofensives, però amb gat amagat: ens han inoculat una necessitat imperiosa de sentir joia de viure. És potser aquesta la capacitat de resistència –que identificaríem equívocament com a passiva– continguda en les seves obres. Potser fins i tot és aquesta la seva funció última: temptar-nos a l’endurança davant l’apatia. A través d’una sèrie constant i industriosa, Rafael Romero sembla voler impulsar el públic a voler fer i compartir intensament. O el que en definitiva és el mateix: comminar-nos a voler viure de manera plaent.