El concepto de Estado social: su desarrollo en Europa y la recepción en América Latina y Chile

Abstract

[spa] La tesis estudia el concepto de Estado social, su desarrollo en Europa y la recepción en América Latina y Chile desde las siguientes interrogantes: en primer lugar, el aporte de la categoría de Estado social considerada de forma autónoma a la fórmula compleja de Estado social y democrático de Derecho. Luego, determinar qué aporta la explicitación de la cláusula de Estado social, si ya se constitucionalizan derechos sociales o hay otros artículos de contenido social en la Constitución.

Para esto, se revisa la evolución del concepto de Estado social, identificando como elementos precisos de estudio la etapa previa a la Constitución de Weimar de 1919 y la vida de dicha República; luego, las constituciones de Italia de 1948, Alemania de 1949, España de 1978, y las constituciones de Colombia de 1991, Venezuela de 1999, Bolivia de 2009, y Chile de 1980, en el marco de los procesos constitucionales de 2015 a 2023.

La categoría de Estado social es un elemento de una fórmula compleja: Estado social y democrático de Derecho. Esta configuración de los elementos de la fórmula permite limitarlos recíprocamente y potenciar sus efectos entre sí. La concepción histórica de la fórmula de Estado social es de naturaleza compromisoria. Interpretado en este sentido mínimo, el contenido del Estado social debe ser identificado con relación a fines, y no a medios. Por esto, el Estado social es una forma de Estado que orienta la actividad estatal y de la sociedad hacia un elemento finalista, el bien común. El bien común permite la integración de intereses disímiles, propio de las sociedades complejas contemporáneas, y de esta manera dar cohesión a la comunidad política organizada que es el Estado.

La forma de Estado social puede adoptar una forma explícita o implícita. Cuando la cláusula se ha constitucionalizado explícitamente, se convierte en una norma que tiene funciones políticas, como la legitimación del poder estatal, y simbólicas; en especial, una función de integración de la comunidad política. Como parte de una constitución, la incorporación de la cláusula en su texto tiene funciones jurídicas: una función directiva general de la creación del Derecho y la actuación del Estado, y una función interpretativa y de integración de lagunas de la fórmula de Estado social.

La cláusula de Estado social obliga a todos los poderes públicos y se convierte en un criterio interpretativo de su obrar. Sin embargo, la aplicación directa del Estado social no corresponde a todos los poderes públicos por igual. La concreción del Estado social corresponde, primeramente, a la acción del legislador. El rol de la Administración se encuentra mediado por la ley. Para el juez, cumple un rol interpretativo, y en la justicia constitucional actúa como parámetro de constitucionalidad.

Si el objeto del Estado social es de naturaleza finalista, la relación entre Estado social y derechos sociales no es directamente de prestación directa, sino que de garante de su provisión pública o privada. Finalmente, la necesidad de estabilidad presupuestaria es plenamente compatible con los fines del Estado social, y resulta fundamental para su subsistencia, ya que éste no puede depender de la existencia de recursos económicos. La forma de Estado apunta hacia la consecución de objetivos finalistas, y no a medios, por lo que el Estado social no puede identificarse únicamente con un Estado prestacional.

[cat] La tesi estudia el concepte d'Estat social, el seu desenvolupament a Europa i la recepció a Amèrica Llatina i Xile a partir de les següents qüestions: en primer lloc, l'aportació de la categoria d'Estat social considerada de forma autònoma a la fórmula complexa d'Estat social i democràtic de Dret. Després, determinar què aporta l'explicitació de la clàusula d'Estat social, si ja es constitucionalitzen drets socials o hi ha altres articles de contingut social a la Constitució.

Per a això, es revisa l'evolució del concepte d'Estat social, identificant com a elements precisos d'estudi l'etapa prèvia a la Constitució de Weimar de 1919 i la vida d'aquesta República; després, les constitucions d'Itàlia de 1948, Alemanya de 1949, Espanya de 1978, i les constitucions de Colòmbia de 1991, Veneçuela de 1999, Bolívia de 2009, i Xile de 1980, en el marc dels processos constitucionals de 2015 a 2023.

La categoria d'Estat social és un element d'una fórmula complexa: Estat social i democràtic de Dret. Aquesta configuració dels elements de la fórmula permet limitar-los recíprocament i potenciar els seus efectes entre si. La concepció històrica de la fórmula d'Estat social és de naturalesa compromissòria. Interpretat en aquest sentit mínim, el contingut de l'Estat social ha de ser identificat en relació a fins, i no a mitjans. Per això, l'Estat social és una forma d'Estat que orienta l'activitat estatal i de la societat cap a un element finalista, el bé comú. El bé comú permet la integració d'interessos dispars, propi de les societats complexes contemporànies, i d'aquesta manera donar cohesió a la comunitat política organitzada que és l'Estat.

forma d'Estat social pot adoptar una forma explícita o implícita. Quan la clàusula s'ha constitucionalitzat explícitament, es converteix en una norma que té funcions polítiques, com la legitimació del poder estatal, i simbòliques; en especial, una funció d'integració de la comunitat política. Com a part d'una constitució, la incorporació de la clàusula en el seu text té funcions jurídiques: una funció directiva general de la creació del Dret i l'actuació de l'Estat, i una funció interpretativa i d'integració de llacunes de la fórmula d'Estat social.

La clàusula d'Estat social obliga a tots els poders públics i es converteix en un criteri interpretatiu del seu obrar. No obstant això, l'aplicació directa de l'Estat social no correspon a tots els poders públics per igual. La concreció de l'Estat social correspon, primerament, a l'acció del legislador. El rol de l'Administració es troba mediat per la llei. Per al jutge, compleix un rol interpretatiu, i en la justícia constitucional actua com a paràmetre de constitucionalitat.

Si l'objectiu de l'Estat social és de naturalesa finalista, la relació entre Estat social i drets socials no és directament de prestació directa, sinó que de garant de la seva provisió pública o privada. Finalment, la necessitat d'estabilitat pressupostària és plenament compatible amb els fins de l'Estat social, i resulta fonamental per a la seva subsistència, ja que aquest no pot dependre de l'existència de recursos econòmics. La forma d'Estat apunta cap a la consecució d'objectius finalistes, i no a mitjans, per la qual cosa l'Estat social no pot identificar-se únicament amb un Estat prestacional.

[eng] The thesis explores the concept of Social State, its development in Europe, and its adoption in Latin America and Chile, guided by the following questions: Firstly, the contribution of the category of Social State considered autonomously to the complex formula of a Social and Democratic State of Law. Next, it aims to determine what the explicit articulation of the Social State clause contributes, especially when social rights are already constitutionalized or other articles with social content exist in the Constitution.

For this, the evolution of the concept of the Social State is examined, identifying precise elements of study from the period before the Weimar Constitution of 1919 and the life of said Republic; subsequently, the constitutions of Italy in 1948, Germany in 1949, Spain in 1978, and the constitutions of Colombia in 1991, Venezuela in 1999, Bolivia in 2009, and Chile in 1980, within the context of the constitutional processes from 2015 to 2023.

The category of Social State is an element of a complex formula: Social and Democratic State of Law. This configuration of the elements of the formula allows them to be limited reciprocally and to enhance their effects among each other. The historical conception of the Social State formula is of a compromising nature. Interpreted in this minimal sense, the content of the social state must be identified in relation to ends, and not means. Thus, the Social State is a form of state that directs state and societal activity towards a finalistic element, the common good. The common good allows for the integration of disparate interests, characteristic of contemporary complex societies, and thereby provides cohesion to the organized political community that is the state. The form of Social State can take an explicit or implicit shape. When the clause is explicitly constitutionalized, it becomes a norm with political functions, such as the legitimization of state power, and symbolic ones, particularly a function of integrating the political community. As part of a constitution, the incorporation of the clause in its text has legal functions: a general directive function of the creation of law and state action, and an interpretative function and integration of gaps in the Social State formula.

The Social State clause obliges all public powers and becomes an interpretive criterion of their actions. However, the direct application of the Social State is not uniform across all public powers. The realization of the Social State corresponds primarily to the action of the legislator. The role of the Administration is mediated by law. For the judge, it plays an interpretative role, and in constitutional justice, it acts as a parameter of constitutionality. If the aim of the Social State is of a finalistic nature, the relationship between the Social State and social rights is not directly one of direct provision, but rather of guaranteeing their public or private provision. Finally, the need for budgetary stability is fully compatible with the aims of the social state and is fundamental to its existence, as it cannot depend on the availability of economic resources. The form of state aims towards the achievement of finalistic objectives, and not means, so the Social State cannot be identified solely with a Welfare State.