Escultura i ironia: proposta d'una tipologia de les formes iròniques en l'escultura: anàlisi dels casos de De Saint Phalle, Flanagan, Torres, Brossa i Muñoz

Abstract

[cat] L'objecte de la nostra investigació és la influencia que la ironia ha exercit sobre la praxi artística, centrant-nos en la valoració d'exemples d'obres volumètriques de finals del segle XX, mantenint-nos al marge d'obres abstractes i centrant-nos sempre en les figuratives. Hem presentat una proposta d'organització per a l'estudi de l'escultura a partir de la valoració d'anàlisi en altres camps d'estudi com el de la teoria literària, de la semàntica o de la filosofia. Això ocupa la primera part de la tesi presentada. La segona part consisteix en la formulació de l'estructura bàsica d'anàlisi que proposem a partir de les opinions contrastades en la primera part. La nostra formulació es basa en l'anàlisi de les formes físiques de les obres, determinant així, cinc variants diferents: La forma de la caricatura, entesa sempre com la deformació de éssers humans o de persones jurídiques. La forma zooantropoidea, terme dissenyat per a denominar específicament la personificació dels animals. La forma al·legòrica, fa referència a la representació d'objectes disposats de tal forma que creen una ficció en virtut de la qual donen a entendres alguna cosa diferent a la seva aparença. La forma epigramàtica, ens serveis per a englobar aquelles representacions que la seva correcta interpretació passa per la lectura d'una frase, llegenda o títol que capaciti la ironia implícita. Y, finalment, la ironia recòndita, mancada de forma visible, que identificarà aquelles obres que no apareixen com a iròniques. En un segon nivell de concreció senyalem les varietats conceptuals diferenciant-les en tres tipus: La varietat humorística, que a diferència de l'humor sense ironia guarda un punt de mordacitat i certa malevolència, tot i que es mostra sempre molt tolerant amb l'objecte de la seva ironia. La varietat satírica, que es planteja com una crítica popular de tractament folklòric, ridiculitzant grups socials i mostrant una tolerància relativa. La varietat cínica tot i que evitant la idea de destrucció que comporta el cinisme més pur, però atorgant-li la capacitat de mostrar-se totalment intolerant amb el tema tractat. A més de les varietats que ens proporciona la intensitat anímica, afegim els aspectes emotius, separant-los, també, en tres grups: Els aspectes lúdics sempre intentaran satisfer necessitats hedonistes de la societat i suavitzar, així, la gravetat de la realitat. Els aspectes adoctrinadors mostren l'obra desoladora, portant a judici la moral d l'espectador i agreujant la realitat. Els aspectes rebels son capaços de proporcionar a l'espectador el coneixement del sentiment de desobediència i desacatament. La forma més evident de justificar la veracitat i efectivitat de la nostra proposta passa per realitzar una anàlisi pràctica d'obres concretes a la llum d'eixa taxonomia. Per a la qual cosa hem repassat la història de l'art a grans trets sense pretenir portar a terme un pentinat històric exhaustiu de totes les representacions iròniques existents. Així doncs la tercera part de la tesis és una antologia artística en la que les obres presentades han estat estudiades segons l'esquema proposat en la segona part. Dins d'aquest tercer apartat, l'antologia restringirà el seu espectre d'anàlisi a obres volumètriques produïdes en les dècades 80 i 90 del segle XX, amb la finalitat de centrar, cada cop més, l'observació. Finalment, entre les creacions volumètriques d'aquestes dues dècades, destacarem l'obra d'alguns artistes que poden justificar la nostra proposta de forma fefaent. Així, doncs els exemples d'artistes concrets escollits han estat: Niki de Saint Phalle, com exemple d'ironia caricaturesca; Barry Flanagan, com exemple d'ironia zooantropoidea; Francesc Torres, com exemple d'ironia al·legòrica; Joan Brossa, com exemple d'ironia epigramàtica; i Juan Muñoz, com exemple d'ironia recòndita.