La Segona conjugació verbal llatina: estudi etimològic i comparatiu sobre l'origen protoindoeuropeu de la formació dels seus temes verbals

Abstract

[cat] L'objectiu principal d'aquesta tesi doctoral és presentar un estudi etimològic i morfològic sobre l'origen protoindoeuropeu (pie.) dels verbs de la segona conjugació llatina. S'emmarca per tant dins de la Lingüística Indoeuropea ("Indogermanische Sprachwissenschaft", "Indo-european Linguistics", etc.) i la Filologia Llatina. Una aportació d'aquestes característiques, que englobés els diferents tipus de formacions que confluïren en aquesta conjugació verbal i que analitzés la totalitat de les seves formes des d'un punt de vista diacrònic i comparatiu, no havia estat encara duta a terme. Aquesta tesi s'estructura a l'entorn de tres parts principals. La primera (capítols I-III), de caire més general, proporciona una visió global del funcionament del sistema verbal pie. i del sistema verbal llatí, d'acord amb les tendències més actuals utilitzades en Lingüística Indoeuropea (Rix, Jasanoff, Meiser, Meier-Brügger etc.). Aquesta primera part mostra també la classificació tradicional en què es divideixen els verbs de la segona conjugació llatina, és a dir, verbs provinents de temes radicals atemàtics, verbs estatius (essius) i verbs causatius-iteratius, i té per objectiu familiaritzar el lector amb la temàtica i la terminologia que emprarem a la segona part, el nucli central d'aquesta tesi. La segona part (capítol IV) és la més important i llarga d'aquesta tesi, i consisteix en un diccionari etimològic i formal de cadascun dels verbs de la segona conjugació llatina. Les entrades d'aquest diccionari han estat extretes a partir del "Thesaurus Linguae Latinae" i de l' "Oxford Latin Dictionary", especialment per suplir algunes entrades que encara manquen al "Thesaurus". Aquesta recopilació pretén ser exhaustiva i s'han tingut present tots els verbs de la segona conjugació, inclosos els compostos, els verbs dubtosos, els hapax legomena i fins i tot aquelles paraules que provenen d'un verb de segona conjugació no testimoniat (tipus frequens -ntis, in-ciens -ntis, etc.). Cada lema s'estructura a l'entorn de dos apartats, un de caire filològic i l'altre de tipus etimològic. En l'estudi filològic apareixen els diferents significats i valors del verb, així com també els seus derivats i compostos, i la data en què apareixen testimoniats, ja que, en alguns casos, aquestes aportacions han estat decisives per l'anàlisi etimològica. A continuació es mostren, amb exemples, l'època d'aparició del verb en qüestió i informacions de tipus morfològic o sintàctic. En aquest punt es tenen especialment en compte també el tema de perfet i el tema de supí. El segon apartat és l'estudi etimològic del verb. En cada cas es fa un estudi comparatiu amb els testimonis de les altres llengües indoeuropees i s'hi debaten les qüestions problemàtiques. A partir dels raonaments seguits, es proposa l'origen del tema verbal pie. del verb llatí i es reconstrueix l'arrel verbal pie. del qual prové (sempre i quant el verb llatí tingui origen pie. i no sigui de caire recent). Per dur a terme aquest objectiu s'han tingut present els diccionaris etimològics d'indoeuropeu (Rix, Pokorny) i de les llengües indoeuropees (Ernout- Meillet, Chantraine, Frisk, Mayrhofer, Walde-Hoffmann), així com la literatura especialitzada més recent, però sempre s'ha intentat aportar un punt de vista propi i innovador sobre la qüestió. La utilitat d'aquesta segona part és doble. D'una banda pot servir de diccionari etimològic dels verbs de la segona conjugació llatina, i de l'altra, prepara el terreny de cara a les conclusions. El darrer capítol (V) és el destinat a les conclusions, que es basen a partir dels resultats obtinguts a l'estudi etimològic. S'hi mostra una classificació precisa i diacrònica dels diferents tipus de formacions verbals que conformen la segona conjugació llatina i, de l'altra, s'hi comenten les peculiaritats que no encaixen dins de la divisió tradicional.

[eng] The main purpose of this PhD-Thesis is to develop an etymological and morphological study of the Indo-European (ie.) origins of the Latin second conjugation verbs. Thus, our object of study belongs to Indoeuropean Linguistics and Latin Philology. A contribution that includes the different formations that emerged in this verbal conjugation and that analyses all these verbs in a diachronic and comparative perspective had not been yet investigated. This study is divided into three parts. The first one (chapt. I-III) is conceived as an introduction and provides an overview of the ie. and Latin verbal system, according to the trends most recently used in Indo-European Linguistics. This fist part offers also the traditional classification into which the verbs of the second conjugation are divided (athematic verbs, stative verbs and causative-iterative verbs). The second part (chapt. IV) is the core of this PhD-Thesis. It consists in an etymological dictionary of the Latin second conjugation verbs. The compilation has been elaborated from the Thesaurus Linguae Latinae and aims at being exhaustive by taking into account also the compound verbs, the doubtful verbs, the hapax legomena, etc. Each entry is divided into two parts, a philological one and an etymological one. The first one contains different types of information such as derivatives, compounds, epoch in which the verb is atested, Latin examples and authors, etc. The resultats of this part are important for the second part, the etymological study, which consists in a comparative study of the Latin verbs and the other related ie. forms and in the deliberation of possible problematic questions. The aim of the second part is to propose the origin of the ie. verbal stem of the Latin verb and to reconstruct its ie. verbal root. To achieve such an objective, it has been taken into account the etymological dictionaries of ie. (Rix, Pokorny), those of the ie. languages (Walde-Hoffmann, Ernout-Meillet, Chantraine, Frisk, Mayrhofer), and also the specialized bibliography, but I have always tried to make an innovative and personal contribution. The last part (chapt. V) contains the conclusions, which present a precise diachronic classification of the verbs of the second Latin conjugation and those peculiarities that differ from the traditional classification.