L’hàbit de la dificultat. Wilhelm von Humboldt i Carles Riba davant l’Agamèmnon d’Èsquil

Abstract

[cat] La tesi analitza dos casos de recepció de l’Agamèmnon d’Èsquil: la interpretació i la traducció que en van fer Wilhelm von Humboldt (1816) i Carles Riba (1934). Partint del fet que un dels aspectes indefugibles de la recepció d’aquesta tragèdia és la sensació de dificultat que hi va associada des del Renaixement, l’autor se centra en l’estudi dels hàbits discursius sobre Grècia i sobre la pràctica de la traducció que han fet possible incorporar l’obra a les literatures modernes. Després d’exposar la imatge tradicional d’Èsquil i l’escassa pervivència de l’Agamèmnon fins a la segona meitat del set-cents, la tesi examina, en el seu marc germànic, la visió de Grècia que va desenvolupar Humboldt, la interpretació que aquest autor va fer de l’Agamèmnon i la teoria de la traducció amb què s’hi va acostar; s’analitzen també passatges representatius de la versió i s’intenta escatir en quina mesura hi va influir el discurs de l’autor sobre Grècia i sobre la traducció; un capítol sobre la recepció del seu Agamèmnon clou la secció dedicada a Humboldt. A continuació s’aplica el mateix esquema expositiu a Carles Riba, amb un èmfasi especial en la seva concepció de l’humanisme, la seva relació amb l’Èsquil de Paul Mazon i els orígens de la seva teoria de la traducció. Finalment, se situen tots dos casos de recepció en el marc més ampli de la constitució de les literatures modernes. Sobre el rerefons de la nova visió del llenguatge i de la història que es desplega a l’Alemanya del segle XVIII, sobretot en l’obra de Herder, se subratlla la importància que els discursos sobre Grècia, sobre l’humanisme i sobre la traducció han tingut com a mecanismes d’universalització de la pròpia cultura i es posa de manifest que en aquest context l’Agamèmnon d’Èsquil, tòpicament identificat com una de les obres més difícils de l’antiguitat, ha fet un paper exemplar.

[eng] This thesis presents two case studies on the reception of Aeschylus’ Agamemnon: the interpretation and translation of the tragedy published by Wilhelm von Humboldt in 1816 and that of Carles Riba published in 1934. Taking into account that one of the inescapable aspects in the reception of Aeschylus’ play is the feeling of difculty that is usually associated with it since the Renaissance, the author concentrates on studying the discourses on Greece and on translation which made it possible for the tragedy to be incorporated into modern literatures. Afer summing up Aeschylus’ traditional image and the limited reception of Agamemnon until the second half of the 18th century, this thesis examines Humboldt’s vision of Greece in its German framework, his interpretation of Agamemnon and the translation theory with which he approached the play. Representative sections of his translation are also analysed, and an attempt is made to elucidate the extent to which the target text is infuenced by the author’s discourse on Greece and on translation. A chapter on the reception of his Agamemnon closes the part on Humboldt. Ten, the same pattern is applied to Carles Riba, with special emphases on his conception of humanism, his relationship with Paul Mazon’s Aeschylus and the origins of his translation theory. Finally, both case studies in reception are placed in the broader framework of the development of modern literatures. On the basis of the new understanding of language and history that is deployed in 18th-century Germany, mainly in the work of Herder, the concluding section underscores the importance of discourses on Greece, on humanism and on translation as universalising mechanisms for local cultures and highlights how Aeschylus’ Agamemnon, traditionally identifed as one of the most difcult ancient works, played an exemplary role in this context.