Els caròfits del límit Eocè-Oligocè de la Conca de l’Ebre

Abstract

[spa] Aquesta tesi doctoral té com a objectiu principal la caracterització taxonòmica, paleoecològica, paleobiogeogràfica i biostratigràfica dels caròfits de l’Eocè superior-Oligocè inferior de la Conca de l’Ebre. La flora de caròfits de l’Eocè superior-Oligocè inferior del marge est de la Conca de l’Ebre està constituïda per Sphaerochara labellata, Chara aff. antennata, C. artesica n. sp., C. rhenana, C.microcera, Psilochara aff. acuta, Lamprothamnium sp., Gyrogona caelata, Nodosochara jorbae, Lychnothamnus longus, L. stockmansii, L. grambastii, L. vectensis, L. pinguis (=L. major), Nitellopsis (Tectochara) merianii, Harrisichara lineata, H. vasiformis-tuberculata i H. tuberculata. En totes es caracteritza el polimorfisme intraespecífic a parti d’un estudi biomètric dels girogonits. Des d’un punt de vista taxonòmic se sinonimitzen, a partir de les poblacions tipus, dues espècies clau en biostratigrafia del límit Eocè-Oligocè europeu, Lychnothamnus pinguis i L. major. L’anàlisi paleoecològica de les associacions de caròfits de l’Eocè superior al sector NE de la conca de l’Ebre ha permés determinar que espècies clau per la biostratigrafia del límit Eocè-Oligocè presenten clares limitacions paleoecològiques. Així, Harrisichara vasiformis-tuberculata creixeria només en ambients salabrosos i soms pròxims a la costa, Harrisichara lineata es relaciona amb llacs soms d’aigua dolça i Harrisichara tuberculata abunda, però no és exclusiva, de llacs perennes i profunds d’aigua dolça. Altres espècies com Sphaerochara labellata, Lychnothamnus stockmansii, L. pinguis (=L. major) i Chara microcera es troben en llacs permanents. En conclusió, la presència o absència d’aquestes espècies, i per tant, de les biozones homònimes en una determinada conca europea depèn del tipus de fàcies i del paleoambient associat mes que no d’esdeveniments evolutius. Altres espècies com Lychnothamnus vectensis, Nodosochara jorbae, Lychnothamnus longus o Chara artesica n. sp., en canvi, no presenten cap limitació ecològica important dins el context dels sistemes aquàtics continentals. L’anàlisi paleobiogeogràfica de la caroflora de l’Eocè superior-Oligocè inferior d’Europa permet identificar una polaritat latitudinal en la distribució i abundància de les espècies. No obstant, partint de les espècies comunes a totes les conques europees es defineix una bioprovíncia europea per l’Eocè superior-Oligocè inferior la qual es pot caracteritzar a partir dels llinatges Harrisichara vasiformis-H. tuberculata i Lychnothamnus stockmansii-L. major així com de les espècies Nitellopsis (T.) merianii i Chara microcera. Les variacions regionals d’aquesta flora responen a factors climàtics locals i a factors ecològics lligats a la dinàmica de cada conca. La distribució biogeogràfica de determinades espècies, com Sphaerochara labellata o L. pinguis ha mostrat que l’us d’aquestes especies en biostratigrafia està condicionada per factors paleogeogràfics. L’anàlisi de la biogeografia històrica del llinatges evolutius Lychnothamnus stockmansii-L. major i Nitellopsis(Tectochara)merianii-N. obtusa suggereix que les espècies de caràcies fòssils seguien diferents patrons de dispersió en funció de la disposició dels seus gametangis (dioica vs. monoica). És clar que les espècies monoiques com Lychnothamnus stockmansii-L. major, amb velocitats d’expansió geològicament instantànies, són idònies alhora de correlacionar biostratigraficament conques allunyades. Des d’un punt de vista biostratigràfic, les associacions de caròfits han permès precisar l’atribució biostratigràfica de les unitats litostratigràfiques estudiades. S’ha proposat una biozonació de carofits per la conca de l’Ebre a partir d’espècies ecològicament euritípiques. Aquesta biozonació s’ha correlacionat amb la biozonació local de vertebrats i s’ha calibrat amb la magnetostratigrafia definida a l’est de la conca per Barberà et al. (2001) i Costa et al. (2010, 2011). La nova proposta permet caracteritzar el límit Eocè-Oligocè dins la biozona de Lychnothamnus vectensis. A més, s’ha revisat la biozonació europea avui dia en us. La calibració dels límits de les biozones europees amb l’escala del temps absolut mitjançant la magnetostratigrafia ha permès, per primera vegada, precisar la durada temporal de les biozones de caròfits del límit Eocè-Oligocè.