La música en els films: la subversió del llenguatge cinematogràfic en l'obra de Pere Portabella (1967-1976)

Abstract

[cat] El llenguatge cinematogràfic és un llenguatge artístic i comunicatiu certament complex. El punt de partença del treball és que la presència de la música en els films defineix part dels mecanismes ontològics, narratius, expressius, dramatúrgics, psicològics o, fins i tot, històrics amb què el llenguatge cinematogràfic articula la seva diègesi. Es porta a terme una recerca entorn de l'estudi de la música present en el cinema, posant el focus en l'obra cinematogràfica que el director català Pere Portabella realitza en el període comprès entre 1967 i el 1976. Portabella, nascut a Figueres l'any 1927, desenvolupa la seva activitat com a realitzador cinematogràfic a partir de la segona meitat dels anys seixanta del segle XX. Des d'un punt de vista sincrònic, la episteme de la "imatge contemporània" conjuga, en el seu si, la dualitat del valor icònic i del valor sonor i musical. Així, tot i que aquest treball estudia la música en el cinema, i la relació estètica i formal de la imatge i la música en el conjunt de l'expressió cinematogràfica, aquest és, també, un treball sobre la "imatge", en el qual es prova d'explicar aquest fet: com la música és un element que pertany als mecanismes de la construcció de la imatge moderna i contemporània. Aixi, hem procurat entendre i justificar com la principal construcció icònica del segle XX -la imatge que neix amb el cinematògraf, la imatge que capta, finalment, el moviment del món- adquireix i assimila una dimensió sonora i musical en el seu flux, en el seu camp epistemològic. D'altra banda, des d'una perspectiva diacrònica, el llenguatge cinematogràfic ha evolucionat de manera constant durant el transcurs del segle XX i provem d'estudiar quin ha estat el paper de la música en aquesta evolució. L'anomenada Manera de Representació Primitiva (mrp), pròpia dels inicis del cinematògraf, es transforma en la Manera de Representació Institucional (mri), que s'expressa en el cinema considerat clàssic. A partir dels anys seixanta, quan amb l'eclosió a Europa dels Nous Cinemes la mri és posada en dubte, estudiem una nova concepció cinematogràfica anomenada "cinema de la modernitat" o Manera de Representació Moderna. És en aquest darrer període en què podem contextualitzar la proposta cinematogràfica de Pere Portabella en el període 1967-1976: en certa manera, Portabella inaugura la modernitat cinematogràfica a l'Estat Espanyol, subvertint amb el seu cinema els cànons del llenguatge de la mri. La nostra investigació procura atendre com Portabella articula aquesta subversió del llenguatge cinematogràfic a través de la música; és a dir, l'estudi des d'un punt de vista estètic, de com el cineasta situa la seva praxi artística als marges de la sintaxi imperant i quin és el valor que té, la presència de la música, en l'articulació d'aquesta proposta cinematogràfica moderna. L'anàlisi del cinema del director català en la seva etapa 1967-1976, ens permet estudiar aquesta "imatge" en l'articulació moderna del cinema i atendre la seva relació amb la música en aquesta epistem que, en el transcurs del treball, anomenem "imatge musicada". Proposem aquest terme -"imatge musicada", entesa com a aquella expressió, aquell flux de vibracions i d'ones, de sons i de llum, que aglutina en el seu si la dimensió icònica pròpia de la (re)presentació visual i la dimensió sonora pròpia del llenguatge musical de la "imatge"-, per enfocar, d'una manera original i interdisciplinària, l'estudi de la "imatge" i la música en la construcció del llenguatge cinematogràfic modern a través de l'anàlisi dels films del director català. Les característiques estètiques i l'evolució d'aquesta formulació epistemològica és el que aquest treball ha estudiat, investigació que s'ha concretat en l'anàlisi de l'obra cinematogràfica de Pere Portabella.